ARENAS BLANCAS III – El viejo
Mis pies lamentan cada paso que doy
Mis manos se niegan a cerrarse sobre mis recuerdos
Y los pierdo sobre estas arenas blancas .
Poco a poco, se me escapa de las manos
Todo lo que un día me importó….
Ayer lancé mi viejo rifle,
Para los fantasmas que han de venir
De nada me sirven sus viejas balas.
Ya no truena contra mis enemigos,
Pues hace tiempo que descubrí
que mis balas eran tan huecas como mis miedos.
Mucho he visto en este camino,
Pocos Ícaros impíos,
Demasiados Dédalos cobardes,
Muchas preguntas en el aire,
Que nos olvidamos para que las lanzamos.
Ahora que siento un frío aliento en la nuca,
Ahora te confesaré lo que aprendí:
Nada más que arena y sal hay en este desierto,
Y nada más encontrarás….
Y de nuevo el frío aliento en mi nuca,
Hoy no me giraré a verle,
No, puede que mañana,
Pero hoy seguiré caminado un poco más,
Y que los diablos que bailan sobre las arenas blancas
Me esperen un día más.
Un pequeño rincón 
Escrit pels volts del Nadal mentre plorava desconsoladament. Per sort ara estic millor.
«Abans que res Bon Nadal.
I un cop complert amb el que calia…
Quan va començar l’any no vaig pensar que les coses acabarien així aquest any. Quan pensava en el futur està clar en com m’imaginava que seria. Però bé, les coses mai són com un creu i al final tot va per un camí que no t’esperes.
Aquest any he perdut molt. Però també he guanyat.
He perdut una parella, una casa, el futur que jo volia i he perdut amics i gent que jo m’estimava.
He guanyat amics, estimació, he sabut qui m’estimava de veritat, qui em valorava i qui no. I això és bo, però fa molt més mal del que havia sentit en molt de temps. Per això també he guanyat en ansietat i en rencor. He guanyat en llàgrimes i en tristesa. Però també he anat guanyant en il·lusió i en força per a tirar endavant.
Quan et trobes en moments tan durs de la vida reacciones com pots i poc a poc vas aixecant-te. El temps va passant i tu només desitges no plorar el dia següent. Intentes no pensar en qui et va apartar del seu costat, en el que et van dir o en el que t’hagués agradat que et diguessin. Només vols que els teus et diguin que les coses milloraran, que les coses poden ser diferents, que t’escoltin.
Quan t’estimes a algú tant com vaig estimar t’adones com n’ets de dèbil. I no només parlo de qui va compartir amb mi tants anys, penes i alegries, vàries cases i tants moments dolços, també parlo dels que no em van dir res en cap moment.
I crec que el que em fa més mal de tot és que no ho entenc. Només puc donar-hi voltes: per què? Tant poc vaig significar a les vostres vides que no va importar que ja no hi fos?
Com puc confiar en ningú quan ha passat tot això?. Intento pensar en els que m’han acompanyat aquests mesos.
I penso en el mal que ens fem sense voler a vegades.
No sé què passarà en el futur, amb prou feines puc pensar en demà. Ara, però, sembla que puc començar a pensar en fer plans. En comprar una planta. En què algun dia potser voldria viure sola o que almenys no necessitaré tant desesperadament viure acompanyada de ma germana.»
La vida t’ensenya a oblidar i a superar el rencor per a sobreviure.